SIGUES TU MATEIX/A

Hi havia una vegada en un bosc del Montnegre , prop d’una plana més o menys com aquesta, una pomera, un taronger, un matoll de ginesta, espigol, romani i un bellíssim roser, que vivien feliços i satisfets. Tot era alegria, però un dels seus habitants estava trits i no participava de l’alegria dels altres arbres i arbustos: era un arbre petit que estava profundament trist. Aquell arbre tenia un problema: no sabia qui era. La pomera li va dir :

- El que et falta és concentració, si ho intentes de debò et sortiran unes pomes ben gustoses i vermelles. És molt fàcil. Però el roser li deia:

- No t’escoltis la pomera. Mira és més fàcil fer roses i a més són més boniques i oloroses que les pomes.

I la ginesta intervingué dient:

- De cap de les maneres , ni pomes ni roses. Mira’m a mi: faig olor, em fan poesies, em cullen per fer catifes. És tan fàcil!! només has d’esperar el bom temps.

La farigola intervingué i feu una exposició acurada de les seves qualitats.

- A mi no em cal esperar el bom temps. Arran de terra floreixo i em cullen per fer sopes, herbes i per guarir el mal de panxa.

El pobre arbre petit, desesperat, intentava concentrar-se i ser allò que li suggerien els altres, amb bona intenció i amb ganes d’ajudar-lo. Però no aconseguia ser, com els altres li deien que fos i se sentia cada cop més frustrat, més trist i més desorientat.

Una nit de lluna plena va arribar a la plana del bosc un mussol. Com bé sabeu és la més sàvia de totes les aus i veient la desesperació de l’arbre li va dir:

- No et preocupis, el teu problema no és tan greu! És el mateix que tenen molts éssers de la Terra. No dediquis la teva vida, els teus esforços ni la teva energia a ser com els altres volen que siguis. Sigues tu mateix; coneix-te i aprèn a escoltar la teva veu interior. Observa les teves qualitats. Dóna sentit a les teves emocions. I dit això, el mussol va desaparèixer.

- La meva veu interior? Les meves qualitats? Les meves emocions? Donar sentit? Ser jo mateix? Conèixer-me?- pensava l’arbre, angoixat.

El consell del mussol va fer niu dins el cor del petit arbre. Va passar una primavera, una tardor, un estiu, un hivern. L’arbre va començar a escoltar-se menys els comentaris de les altres plantes i arbres. Aprengué a restar en silenci, tranquil, gaudint de l’escalfor dels raigs de sol , de la frescor de les gotes de pluja i de la boira de la nit. Aprengué a parar l’orella per sentir el cant dels ocells que feien niu a les seves branques, a deixar-se acaronar pel vent que brunzia entre les seves fulles. I quan menys s’ho esperava i menys cercava, un dia ho va entendre. El sEeu cor es va obrir i s’adonà :

· Que mai faria pomes, perquè no era una pomera;

· Que mai floriria per primavera, perquè no era un roser.

· Que mai li cullirien les branques per fer sopes perquè no era farigola,

· Que mai flairaria com la ginesta , perquè no era una ginesta.

Sabeu què era el nostre petit arbre? Un immens i majestuos roure amb unes gran qualitats: donava alberg al ocells, oferia ombra als viatgers, protecció als esquirols, afegia bellesa al paisatge ..,

L’arbre va connectar amb la seva força i es va sentir fort i segur d’ell mateix i es va disposar a ser tot allò pel què estava destinat. Aviat va ser admirat i respectat per tots, però el més important és que va aprendre a respectar-se i a valorar-se i a ser ell mateix.

Bernat i Imma. Conciliaris. Hortsavinyà, 11 d’octubre de 2009. Festa del Pas

REFLEXIONS D'UN TEMPORAL

El Mal temps del passat mes de desembre ens va portar fred, pluges i una tirallonga de destrosses en els ports de Blanes, l'Escala i totes les platges de la nostra Costa.
La mar donava gust de veure-la tota ella revoltada, forta, potent i embravida. És com si de cop i volta s'hagués despertat d'un malson i ens recordés a tots que els seus dominis no són franquejables per l'home. Allò que és del mar, torna al mar. Dins nostre circula una part d'aquesta mar primigènia que ens fa enrabiar, revoltar i malhumor. Valdria la pena preguntar-nos, ¿quantes vegades hem despertat la ira que portem dins? Quines conseqüències va tenir mostrar-nos tan agressius? ¿Com em vaig sentir després? Va valer la pena?
Caminant per la platja, després que la mar amainés una mica, vam trobar infinitat de regals portats de ves a saber on: cloïsses, ampolles, arbres sencers, fulles, boyes, trossos d'un vaixell, roba esgarrinxada, sabates trencades, bosses de plàstic, eriçons..., Hi havia objectes d'una gran bellesa al costat d'altres ben rudimentaris i vulgars. ¿No és això també el que passa a voltes amb la nostra persona? Tots tenim parts bones i d'altres que no ho són tant. Tots tenim defectes i qualitats. La grandesa és poder-les mostrar per igual i no només quedar-nos amb una ja sigui per excés o per defecte. !Què lleig seria anar per la vida mostrant la nostra part prepotent, orgullosa i autosuficient ! I !Que lleig seria anar per la vida mostrant-nos insegurs, dèbils i sense cap valor! Segurament, en cap de les dues opcions la gent voldria estar amb nosaltres. La platja feia goig sent com era. Un mirall de nosaltres.
Donava gust caminar pel sorral moll i humit i ens vam entretenir a recollir conquilles de formes diverses que no havíem vist mai a la platja de Pineda. I tant fixàvem miràvem, que ens vam adonar que el mar havia portat reiteradament trossos de fusta gairebé arrodonits. Semblava l'escorça de pi i tots tenien gairebé la mateixa forma. Els vam observar de ben a prop, i ja a les nostres mans, vam començar a pensar d'on havia vingut aquella fusta de pi. Quants anys havia estat surant damunt el mar per prendre aquesta forma arrodonida. Quants cops hauria petat contra la roca per anar-se fent petit i més petit? quant temps s'hauria enfonsat sota mar? Per uns moments ens vam convertir en fusta de pi i una esgarrifança ens va fer adonar del temps que segurament era dins l'aigua. Bon exercici aquest, per aprendre a posar-nos en el lloc de l'altre. Deixar de ser nosaltres per uns segons, i esdevenir part de l'altre.
*Sabem llegir la mirada del nostre amic o company?
*Captem el que vol dir i no diu?
*Percebem el seu malestar o patiment?
*Tens present el gest d'algú que t'hagi eixamplat el teu cor ? (Bermat i Imma)

QUIN ÉS EL CAMÍ MILLOR? EL FÀCIL O EL DIFÍCIL?

¿Seguir sempre el camí fàcil .... és el millor per a nosaltres i per als nostres fills per aconseguir una vida reeixida ?
Fàcil és ocupar un lloc en una agenda telefònica. Difícil és ocupar el cor d'algú
Fàcil és ferir a qui ens estima. Difícil és guarir aquesta ferida
Fàcil és dictar normes. Difícil és seguir-les
Fàcil és somniar totes les nits. Difícil és lluitar per un somni
Fàcil és exhibir la victòria. Difícil és assumir la derrota amb dignitat
Fàcil és admirar una lluna plena. Difícil és veure la seva altra cara
Fàcil és ensopegar en una pedra. Difícil és aixecar-se
Fàcil és gaudir la vida tots els dies. Difícil és donar-li un sentit
Fàcil és prometre a algú alguna cosa. Difícil és complir aquesta promesa
Fàcil és criticar els altres. Difícil és millorar un mateix
Fàcil és cometre errors. Difícil és aprendre'n d'ells
Fàcil és plorar per l'amor perdut. Difícil és cuidar-lo per no perdre'l
Fàcil es pensar en millorar. Difícil és deixar de pensar-ho i només fer-ho
Fàcil és dir "t'estimo". Difícil és demostrar-ho cada dia

Esteu segur que el millor camí és el fàcil?
Hem de ser capaços de compartir els tresors que portem dins de la motxilla per seguir caminant. El Cau de Pineda us convida a pares i mares a donar el millor de vosaltres mateixos en aquesta etapa tant important pels vostres fills : confiança i estima .

La Casa dels Miralls

Diuen que fa temps, en un poble petit i llunyà, hi havia una casa abandonada. Un dia, un gosset, buscant refugi del sol, va entrar a la casa pel forat d'una porta. Pujà lentament les velles escales de fusta, i trobà una porta mig oberta. A poc a poc entrà a l'habitació. Va tenir un gran ensurt quan es va adonar que dins de l'habitació hi havia 1000 gossets més observant-lo tant fixament com ell els observava.

El gosset començà a moure la cua i a aixecar les orelles poc a poc. Els 1000 gossets van fer el mateix. Després va somriure i bordà alegrement a un d'ells. El gosset es quedà sorprès en veure que els 1000 gossets també somreien i bordaven amb ell. Quan el gosset sortí de l'habitació va pensar: Quin lloc tan agradable! Vindré més sovint a visitar-lo!".

Uns dies després, un gosset rondaire entrà a la mateixa casa, i a la mateixa habitació. Però a diferència del primer, aquest en veure als altres 1000 gossets es sentí amenaçat ja que el miraven d'una manera agressiva. Llavors començà a grunyir; òbviament veié com els 1000 gossets grunyien a ell, i els va bordar amb molta ràbia i els altres 1000 gossets bordaren també a ell. Quan el gosset va sortir de l'habitació va pensar: "Quin lloc més horrible!. Mai més hi tornaré!"

Davant la casa hi havia un vell rètol que deia: "La casa dels 1000 miralls". "Totes les cares del mon són miralls"...

Decideix quina cara tindràs per dins i aquesta serà la que ensenyaràs. El reflex dels teus gestos i accions és el que projectes davant dels altres.

"No ets responsable de la cara que tens, ets responsable de la cara que poses. "

Reflexió:

1. "Els altres no em miren bé". "Els altres no m'escolten". "Els altres em fan això o allò",... "els altres pensen que jo"... Masses vegades en el nostre discurs fem servir expressions com aquestes...però ¿has pensat fins a quin punt en som nosaltres també responsables de les accions dels altres?

2. Un somriure obre portes en la comunicació. ¿Quants somriures he fet avui mateix? Els recordo? Amb qui?

Enviat per La Imma i en Bernat

ELS SENTIMENTS JUGUEN A CUIT AMAGAR

Una vegada es van reunir en un lloc de la terra tots els sentiments i qualitats dels éssers humans, quan de sobte L'AVORRIMENT havia badallat per tercera vegada, la BOGERIA, com sempre tan boja, els va proposar:

- Per què no juguem a amagar-nos?

LA INTRIGA aixecà la cella expectant i la CURIOSITAT, sense poder contenir-se, va preguntar:

- A amagar-nos? I com es juga a això?

- És un joc - explicà LA BOGERIA - on jo em tapo la cara i començo a comptar des de u fins a un milió mentre vosaltres us amagueu, i quan hagi acabat de contar, al primer de vosaltres que trobi, ocuparà el meu lloc per continuar jugant.

L'ENTUSIASME ballà ,seguit per L'EUFÒRIA, L'ALEGRIA va donar salts ben alts i convèncer al DUBTE i fins i tot a L'APATIA, a la qual no li interessava mai res.

Però no tots van voler participar, LA VERITAT va preferir no amagar-se, per què? si al final sempre la trobaven, LA SORPRESA opinà que era un joc molt idiota (en el fons el que li molestava era que la idea no hagués sigut d'ella) i la COVARDIA preferí no arriscar-se, no fos cas que,...

- Un, dos, tres,... - va començar a comptar LA BOGERIA.

La primera en amagar-se va ser la PERESA, que com sempre es va deixar caure darrera la primera pedra que va trobar del camí. LA FE va pujar al cel i L'ENVEJA s'amagà darrera l'ombra del TRIOMF que amb el seu propi esforç havia aconseguit pujar a la copa d'un arbre molt alt.

LA GENEROSITAT gairebé no va tenir lloc per amagar-se, perquè cada lloc que trobava li semblava meravellós per algú dels seus amics. Que si un llac cristal·lí ... ideal per la BELLESA; que si l'escletxa d'un arbre,... perfecte per la TIMIDESA; que si el vol d'una papallona,... el millor per la VOLUPTUOSITAT; que si una ràfaga de vent,... magnífic per la LLIBERTAT. Així doncs i finalment la generositat va acabar amagant-se darrera d'un raig prim de sol.

L'EGOISME, en canvi, va trobar un lloc molt bo des de l'inici, ventilat, còmode però únicament per a ell. LA MENTIDA es va amagar en el fons dels oceans .... (mentida. En realitat es va amagar darrera l'arc de Sant Martí). LA PASSIÓ I EL DESIG, en el centre dels volcans. L'OBLIT,.. se m'ha oblidat on es va amagar!! però això no és l'important d'aquesta història.

Quan la BOGERIA contava 999.999, L'AMOR encara no havia trobat lloc per amagar-se, doncs es trobava ocupat,... fins que va veure un roser i enternit, decidí amagar-se entre les seves flors.

- Un milió - va acabar de comptar la BOGERIA i va començar a buscar!

La primera en aparèixer va ser la PERESA a sols tres passes sota una pedra. Després es va escoltar la FE discutint amb Déu en el cel sobre Zoologia, a la PASSIÓ I AL DESIG els va sentir quan vibraven els volcans. En un descuit va trobar a l'ENVEJA i clar, va poder deduir ràpidament on s'amagava EL TRIOMF. A l'EGOISME, ni el va haver de buscar, ell solet va sortir disparat del seu amagatall, que havia resultat sent un rusc d'abelles.

De tant caminar, LA BOGERIA va sentir set i a l'abocar-se al llac descobrí LA BELLESA, amb el DUBTE va resultar més fàcil encara, ja que la va trobar asseguda sobre una sínia sense decidir encara a quina banda amagar-se.

Així va anar trobant-los a tots, AL TALENT entre l'herba fresca, a l'ANGOIXA en una obscura cova, A LA MENTIDA darrera de l'arc de sant Martí (mentida. Era sota els oceans) i fins i tot va trobar a l'OBLIT ... que ja se li havia oblidat que estava jugant en aquest joc. Però faltava L'AMOR que no apareixia per cap lloc.

LA BOGERIA buscà i buscà. Darrera de cada arbre, de cada rierol del planeta, dalt del cim de les muntanyes i quan ja es donava per vençut divisà un roser ple de roses vermelles. Va agafar una agulla llarga i comença a sacsejar les branques del roser, quan de sobte, un dolorós crit s'escoltà. Les espines havien ferit els ulls de L'AMOR. LA BOGERIA no sabia què fer per disculpar-se. Plorà, s'excusà, pregà, li implorà, li demanà perdó i va prometre ser el seu "lazarillo". (pigall)

Des de llavors, que per primera vegada es va jugar als amagatalls a la terra, L'AMOR ÉS CEC I LA BOGERIA SEMPRE L'ACOMPANYA.

REFLEXIÓ:

- Sabem posar nom als nostres sentiments?
- Serveix d'alguna cosa posar nom al benestar o al malestar intern?
- Sabem explicar fàcilment les nostres emocions?
- A què juguen els nostres sentiments?
- Quin d'aquests sentiments no ajuda a crèixer?
- Per què la bogeria sempre acompanya l'amor, segons el conte?

Enviat per La Imma i en Bernat.

LA MATEIXA FEINA?

Tres paletes estaven fent la mateixa feina, quan un home que els observava des de feia una bona estona s'hi va acostar.

L'home va preguntar al primer paleta:

- Què és el que fa?

I el paleta va respondre:

- Què no ho veu? Estic apilant aquests maons!

I va continuar amb la seva feina, després de fer un gest d'enuig, considerant que aquell home li havia fet una pregunta ben ximple i que la resposta era òbvia.

L'home va repetir la ateixa pregunta al segon paleta. La resposta no es va fer esperar:

- Que no ho veu, que estic aixecant una paret?

L'home, perseverant, encara va tornar a fer la mateixa pregunta al tecer paleta, que va respondre a aquell particular interrrogarori amb un somriure ampli i ple d'orgull, tot dient:

- Estic construint un hospital infantil per al poble!

REFLEXIÓ:
- Quan veiem el conjunt en comptes del detall ens adonem del sentit global de l'acció.
- Quan comprenem que tots som part d'un tot, entenem que tots els petits detalls són igualment importants per assolir l'objectiu comú.
- Si tenim un perquè, trobarem un com

Enviat per la Imma i en Bernat.

JO, AQUÍ, NOMÉS HI SÓC DE VISITA!

El segle passat, un turista dels EE.UU va visitar el famós rabí polonès Afees Hayyim. El turista va quedar d'allò més sorprès en veure que la casa del rabí era una estança molt senzilla i plena de llibres. Com a únic mobiliari hi havia una taula i un banc.

- Senyor rabí, on són els seus mobles? - preguntà el turista.

- I on són els seus? - li tornà la pregunta Affes.

- Els meus? Jo aquí només hi sóc de visita!

- Doncs igual que jo - replicà el rabí.

(Anthony de Mello)

reflexió:

- Veure les coses en perspectiva et fa adonar de la importància relativa de tot plegat.
- Aproifta cada moment, com si fos el darrer
- Ara és l'únic que tenim. Ara és sempre

Enviat per la Imma i en Bernat.

LA CARRETA

L'Alba anava caminant amb el seu pare quan ell es va aturar de cop en un revolt del camí. Després d'un breu silenci li va dir:

- A més del cant dels ocells, què sents, Allba?

La nena va parar l'orella atentament. Després d'escoltar uns segons va respondre:

- Sento el soroll d'una carreta que s'acosta.

- Molt bé, filla - va contstar el pare -. Tens raó: s'acosta una carreta buida.

- ¿Com ho saps que és buida, la carreta, si encara no l'has vista?

Llavors son pare va respondre:

- És molt fàcil saber quan una carreta és buida pel soroll que fa. Com més buida és la carreta, més soroll fa.

Més endavant, quan L'Alba es va fer gran, sempre que veia una pesona que interrompia una conversa i es posava a parlar d'ella mateixa sense parar, de manera inoportuna o violenta, o bé presumint de les seves possessiions, li semblava estar sentint la veu del seu pare que li explicava:

- Com més buida és la carreta, més soroll fa ...

Enviat per la Imma i en Bernat.

Les persones som un regal...

Algunes estan magníficament embolicades, a primer cop d'ull són atractives. D'altres ho estan amb un paper molt ordinari. N'hi ha que s'han fet malbé pel camí. Però l'embolcall no és pas un regal. Sovint m'és dificil de descobrir el regal que soc. Potser...perquè tinc por del meu interior, o perquè m'espanten les exigències que això comportaria. O encara perquè ja l'he ensenyat i he estat menyspreat. Els altres em poden ensenyar a obrir EL MEU regal. Jo soc un regal! Tu ets un regal! Sobretot per a mi mateix o mateixa, però també pels altres. Potser mai no he gosat a acceptar i estimar de debò EL REGAL MERAVELLÓS QUE SOM! Som el millor regal que podem oferir als altres. (text extret del carnet de raid de la FOCA 07-08)

L'EFECTE BUMERANG

Un pobre pagès escocès estava caminant pel camp, quan de sobte va sentir una veu planyívola que demanava auxili des d'uns aiguamolls que hi havia a la vora. Quan s'hi va apropar per ajudar, va veure un noi enfonsat fins a la cintura al llot negrós. Allargant el seu gaiato, l'home va aconseguir treure el noi del llot.

Al dia següent, un carruatge de cavalls va arribar a la pobra cabana de l'escocès i en va baixar un home vestit amb gran elegància que es va presentar com el pare del noi que el pagès havia rescatat a l'aiguamoll. Li va oferir una recompensa, però el pagès la va refusar. Just en aquell moment, el jove fill de l'escocès va passar la porta.

En veure'l, el noble va proposar al pagès aquesta oferta:

- Deixeu que m'endugui el vostre fill. Li donaré una bona educació i, si aquest jove és com el seu pare, creixerà i es farà un home del qual us sentireu orgullós.

Això va agradar a l'escocès i van tancar el tracte amb una encaixada de mans.

Amb el temps, el fill de l'escocès es va llicenciar a l'escola mèdica del St. Mary Hospital de Londres. Més endavant va ser conegut amb el nom de Sir Alexander Fleming, el cèlebre descobridor de la penicil·lina.

Anys més tard, el fill del noble va emmalaltir de pulmonia, però va aconseguir salvar-se gràcies a la penicil·lina. El noble es deia Randolp Churchill, i el seu fill Winston Churchill.

Enviat per la Imma i en Bernat.

REFLEXIÓ O TRADICIÓ?

Al bell mig del pati d'una caserna militar, a la vora d'un poblet del qual ja no recordo el nom, hi havia un banc de fusta. Era un banc de color blanc, senzill i humil.

Al costat d'aquest banc els soldats s'alternaven en una guàrdia constant, els vint-i-quatre hores del dia, tan de dia com de nit. Ningú en sa bia el motiu. Però el cert és que la guàrdia no fallava mai. Es fia de nit i de dia, durant totes les nits i tots els dies i s'anava continuant de generació en generació: els oficials anaven transmetent l'ordre, i els soldats obeïen.

Ningú no va dubtar mai, ningú no preguntava res. La tradició és una cosa sagrada que no es qüestiona ni s'ataca: s'acata i prou. Si així s'havia fet sempre, evidentment era per algun motiu. Així es feia, així s'havia fet sempre i sempre es continuaria fent.

I així es va fer fins que, un dia, algú - no se sap amb certesa qui, potser un general o un coronel encuriosit - va voler veure l'ordre original. Va fer escorcollar els arxius de dalt a baix i, després de molt regirar van trobar l'ordre. Feia noranta anys, dos mesos i quatre dies, un oficial havia ordenat que es fes guàrdia al voltant del banc, que estava pintat de nou, perquè a ningú se li acudís d'asseure's sobre la pintura fresca!

Enviat per la Imma i en Bernat.

Sant Jordi segons el dragó fredolic.

Diu la llegenda moderna que Sant Jordi va matar el drac, de la sang en va sortir un roser i el cavaller va arrencar la rosa més bonica i li va donar a la princesa. Per cert, que el drac no va pas morir, que això de treballar pel cinema li havia ensenyat formes de fer-ho veure, quan en realitat encara volta pels nostres boscos...
Bé, però tornem a la princesa... Una princesa d'un país on el Rei només manava obeint el poble. Una rosa d'hivernacle, és clar. Ella, en correspondència, li va regalar un llibre. Quin llibre? La guia Campsa, evidentment. Clar, si aquell home es passava la vida voltant i buscant dracs... la noia li va regalar la "Guia Capsa" amb un CD-Rom de regal perquè busqués la ruta més ràpida o la que tingués menys peatges, depenent de si anava sobrat de temps o havia de córrer a buscar el monstre. Ell va posar el CD-Rom al GPRS del cavall (el cavall de Sant Jordi és la versió rural del "cotxe fantàstico"), el va actualitzar, i va desaparèixer entre la boira, en direcció al Llac Ness, on també vivia un monstre i que encara deu córrer per allà.
Anys més tard, el cavaller va trucar al 012 perquè recordava una cançó on hi sortia un drac màgic que es diu Puff i..., això, que el volia trobar perquè tenia la intuïció que podien arribar a ser amics. Però en realitat, en Puff se'n va anar al fons del mar, perquè diu que a l'aigua dolça, li faltava una mica de sal, com a la vida. Allà, al fons del mar, ha conegut unes gambes i unes mabres lluents que són massa! Quins farts de riure! I és clar, en Puff només surt a respirar cada setmaneta, perquè ha après la tècnica del "Comandant Crustó", i és clar, és molt difícil de veure!
Sant Jordi va pensar ... "calla! I si tornes cap a cas teu i deixes de buscar dracs i sargantanes? Que a la Riera de Pineda també en tenim d'això!"

I es clar, va agafar un vol d'aquests "abaratus" entre Escòcia i Catalunya i es va presentar amb sense dir res... ni solta ni volta, tu!

El que més el preocupava era saber si encara el recordaven... havien passat tants anys... I si resulta que ara els catalans tenien com a Patró a Santa Eustàquia! Però no! Encara el recordaven tot i que la gent pensava que era boig, amb aquelles vestimentes anant pel carrer! No sabien qui era, però quan preguntava... "Sabeu qui era Sant Jordi?, les iaies, i tothom li responia... "el que va matar l'aranya!", i és clar, ell pensava que ara, dels Dracs se'n deien aranyes. I això el va fer tant feliç!
Sant Jordi va decidir marxar amb aquest record, pensant que sempre més seria Sant Jordi pels catalans. Abans de marxar, però, va anar a veure la seva col.lega, la Mare de Déu de Montserrat, perquè comparteixen el patronatge d'aquest país!
I quantes parades de llibres que va veure, i quantes roses vermelles, i quants petons i abraçades al seu pas!

En fi, que el seu cavall de 6 pistons, i amb tracció a les 4 potes encara volta per tot Catalunya i ara, Sant Jordi, s'ha convertit en el responsable de petons, alguna punxadeta, i lectures a la llum de la lluna plena, mentre somiem en sirenes...

I vet aquí un poll,
i vet aquí un drac,
que aquest conte s'ha acabat!

Un conte escrit per en Pep Basart després que el dragó del terrat li expliqués a cau d'orella. No us ho creieu?...

Podem arreglar el món!

Això és un científic que està al seu laboratori mirant de resoldre els problemes del món. Es passa molts dies allà dins, fins que entra el seu fill petit de sis anys i li diu: "Pare, ara t'ajudaré". El pare, desesperat, li diu: "No, fill, vés a jugar". I el nen li respon: "No, pare, jo et vull ajudar". El pare no sap què fer. Aleshores, troba el mapa del món en una pàgina d'una revista. Llavors diu: "Bé, amb això puc tenir el meu fill entretingut durant deu dies i que no em molesti". Agafa unes tisores, retalla la pàgina, i comença a tallar-la a trossets. Dóna cinta adhesiva al nen i li diu: "Ja que t'agrada muntar puzles, mira de muntar el món". El nen no el coneixia, el món. El pare continua amb les seves equacions. I el nen, al cap de dues hores, li diu: "Pare, ja he acabat". I el pare: "No pot ser, això és cosa de nens, deu haver fet qualsevol cosa". S'ho mira i, efectivament, havia arreglat el món i li pregunta: "Però, com ho has fet, si no coneixes el món?". I el nen li explica: "Pare, quan has tallat el full, a l'altra banda hi havia un home. Com que jo conec l'home, he girat tots els paperets. Quan he tingut l'home muntat, l'hi he donat la volta i havia arreglat el món".

Gabriel García Márquez

ATURAT UN MOMENT A CADA FRASE ABANS DE PASSAR A LA SEGÜENT

Riure tan fort que et facin mal les mandíbules
Enamorar-se
Una dutxa calenta
Ningú davant teu a una cua del supermercat
Una mirada especial
Rebre correu
Fer una volta amb cotxe per un carrer bonic
Encendre la ràdio just en el moment que estan posant una cançó que t'agrada
Estar al llit mentre escoltes la pluja
El perfum de les tovalloles calentes esteses al sol
Trobar la camisa que buscaves de rebaixes i a meitat de preu
Un pot de Nutella
Una trucada d'algú que està lluny
Un llarg bany d'escuma
Una xerrada bonica
La platja
Trobar-se un bitllet de 50 euros a la jaqueta de l'hivern passat
Riure's d'un de mateix
Les trucades a mitjanit que duren hores
Córrer sota de les tempestes d'estiu
Riure sense cap motiu
Tenir algú que et diu que ets bonic o bonica
Els amics
Escoltar de manera casual que algú digui una cosa bonica sobre tu
Despertar-te a mitja nit i adonar-te que encara et queden hores per dormir
Conèixer nous amics o passar una estoneta amb els de tota la vida
Tenir algú que juga amb els teus cabells
Tenir un somni bonic
Una tassa de xocolata calenta
Un viatge llarg en cotxe amb els amics
Pujar a un gronxador i balancejar-te
Embolicar els regals de Nadal menjant galetes i bevent un got de llet
Creuar la mirada amb un desconegut/da
Guanyar un desafiament
Fer un pastís de poma
Passar el temps lliure amb els teus millors amics
Veure els somriures i sentir els riures dels teus amics
Agafar la mà d'algú que t'estimes
Trobar-te pel carrer un vell amic i descobrir que algunes coses no canvien mai
Fer un regal a un amic i després observar l'expressió del seu rostre mentre obre el paquet i descobreix que és el regal que sempre ha volgut
Mirar la sortida del sol... ser jo!

SENZILLAMENT, TOTS NECESSITEM RECORDAR QUE BONICA POT SER LA VIDA. VIU-LA!

CICATRIUS...

Aquesta és la història d’un vailet que tenia molt mal caràcter. El seu pare li va donar un saquet de claus i li va dir que cada cop que perdés la paciència, hauria de clavar un clau darrera la porta. El primer dia, el noi va clavar 37 claus darrera la porta. Les properes setmanes, a mesura que ell aprenia a controlar el seu geni, clavava cada cop menys claus darrera de la porta. Va descobrir que era més fàcil controlar el seu geni que clavar claus darrera la porta. Va arribar el dia que va poder controlar el seu caràcter durant tot el dia. Després d’informar el seu pare, aquest li va suggerir que retirés un clau cada dia que aconseguís controlar el seu caràcter. Els dies passaren i el vailet va poder anunciar al seu pare que ja no quedaven més claus per retirar... El seu pare el prengué de la mà i el portà fins a la porta. Li digué: «has treballat molt dur, fill meu, però mira tots aquests forats a la porta. Mai més serà la mateixa. Cada cop que tu perds la paciència, deixes cicatrius exactament com les que veus aquí.»

Tu pots insultar algú i retirar el que has dit, però de la manera com li ho diguis li pots fer molt de mal, i la cicatriu romandrà per sempre. Una ofensa verbal és tan feridora com una ofensa física. Els amics són veritablement una joia rara. Et fan riure i t’animen a que tinguis èxit. T’ho deixen tot, comparteixen paraules d’elogi i sempre volen obrir-nos llurs cors.

Tenir un amic o una amiga és un gran tresor. No el malbaratis.

HISTÒRIA D'UNA PAPALLONA

Un home es va trobar un capoll de papallona i se'l va endur a casa per veure com naixia. Un dia es va fixar que havia aparegut un foradet a la crisàlide, i aleshores es va asseure a observar, durant unes quantes hores, com la papallona lluitava per poder sortir a fora.

Va veure com s'esforçava per fer passar el seu cos pel petit orifici. Hi va haver un moment que semblava que ja no progressava en l'intent. Aleshores l'home, bondadosament, va decidir ajudar la papallona i amb unes tisores petites va fer un tall lateral al costat de l'orifici per fer-lo més gran i facilitar-li la sortida. I així fou com va sortir la papallona. Tanmateix, tenia el cos molt inflat i les ales petites i doblegades.

L'home continuà observant tot esperant que, en qualsevol moment, les ales es desplegarien i creixerien prou per poder suportar el pes del cos, que es contrauria i es desinflaria progressivament. Però res d'això no va succeir, i la papallona tan sols podia arrossegar-se en cercles amb el seu cos deformat i les ales doblegades... Mai no va arribar a volar.

Allò que l'home, en la seva ignorància i amb els seu esperit salvador, no havia entès, era que la restricció de l'obertura de la crisàlide i la lluita de la papallona per passar pel minúscul forat era la manera com la natura forçava els fluids del seu cos a acumular-se a les ales perquè es fessin grans i fortes per tal de poder volar.

La llibertat i la capacitat de volar només poden arribar després de la lluita. Privant la papallona de la lluita, l'home també la va privar de la seva llibertat i de la capacitat de volar.

L'ALIGA REIAL

"Un home trobà un ou d'àguila. Se l'emportà i el col·locà sota una gallina lloca. L'aguiló fou covat amb els pollets i va créixer com ells. Piulava i escatainava; picotejava la terra buscant cucs; batia les ales i volava uns metres en l'aire. Van passar els anys. Un dia l'àguila, ja vella, veié per damunt seu, en el cel, una au magnífica que planava majestuosament contra l'aire fort, movent a penes les seves ales daurades.

L'àguila vella, embadalida, preguntà: "Què és això?"
- És l'àguila, la reina de les aus.- digué la veïna. - Ella pertany al cel. Nosaltres a la terra: som gallines".

De manera que l'àguila visqué i morí gallina perquè es pensava que ho era.

Tu ets allò que penses que ets. Quan canvia la teva manera de pensar, canvies tu.

(Anthony de Mello , Moment de Saviesa.)

LES PEDRES GRANS

(enviat per en Bernat i la Imma, que ens van llegir al Consell de Caps del 2-3-07)

Un dia el Mestre mostrà els seus deixebles un punt clau del seu ensenyament i els va dir::

- Voldria feu-vos un petit examen - va treure un gerro de vidre, de boca ample, i el posà damunt la taula davant d'ells.

Després va treure una dotzena de rocs grossos com un puny i els col·locà curosament, un per un, dins la gerra. I quan va està del tot plena fins amunt va preguntà al seus deixebles:

- Està plena la gerra?- Tots alhora contestaren que sí. Llavors el Mestre agafà una safata plena de grava i va preguntà:

- Esteu segurs?- Llavors començà a tirar, poc a poc, la grava fent moure la gerra perquè les petites pedres anessin buscant els espais buits que havien deixat les pedres grosses. Quan va acabar, somrigué i tornà a preguntar:

- Està plena la gerra?- Els deixebles suposant el que els diria, murmuraren somrient, i un d'ells va dir en veu alta:

- Probablement, no.

- Molt bé!- contestà el Mestre. I al moment va prendre sorra fina de platja i la llançà dins la gerra. Aquesta caigué com fils d'or, entre els petits espais que deixaren les pedres grans i les petites. Un cop més somrigué i els tornà a preguntà:

- Està plena la gerra?- Aquest cop força deixebles respongueren al mateix temps:

- No!

Somrigué el Mestre amb benevolència, i va dir:

- Molt bé!- llavors va agafar un càntir i tirà aigua dins la gerra fins que va està plena fins dalt. Acuradament i, sense vessar ni una gota, va mirar un a un a tots els deixebles i els va dir, amorosament:

- Quin creieu que és l'ensenyament d'aquesta experiència?- Un dels més joves aixecà la mà decidit i va dir:

- L'ensenyament és que no importa el carregat que estigui el teu horari, si de veritat ho intentes, sempre podràs fer més coses de les que et penses.

- No.- contestà el Mestre - Aquesta no és la lliçó. La veritat que ens ensenya, és que si no poses primer les pedres grans, no podràs posar-les després en cap altra moment. Quines són les pedres grans de la teva vida?

Els set pots d'or
Tony de Mello( i enviat per en Miquel, que de contes, en sap una pila! Moltes gràcies, Miquel i ja saps que al cau sempre pensem en tu!)

Al passar un barber sota un arbre embruixat, va escoltar una veu que li deia:
-"T'agradaria tenir els set pots d'or?". El barber va mirar entorn seu i no va veure a ningú. Però la seva cobdícia s'havia despertat i va respondre anhelant:
-"Sí, m'agradaria molt". "Llavors ves a casa teva de seguida", va dir la veu, "i allí els trobaràs".
El barber va anar corrent a casa seva. I en efecte: allí estaven els set pots d'or, tots ells plens d'or, excepte un que només estava mig ple. Llavors el barber no va poder suportar la idea que un pot no estigués ple del tot. Va sentir un violent desig d'omplir-lo; en cas contrari, no seria feliç.
Va fondre totes les joies de la família en monedes d'or i les va tirar en el pot. Però aquest seguia igual que abans: mitjà ple. Allò el va exasperar! Es va posar a estalviar i a economitzar com un boig, fins el punt de fer passar fam a la seva família. Tot inútil. Per molt or que introduís en el pot, aquest seguia estant mig ple.
De manera que un dia va demanar al rei que li augmentés el sou. El rei li doblegar el sou i va reprendre la seva lluita per omplir el pot. Fins i tot va arribar a mendicar. I el pot engolia cada moneda d'or que en ell s'introduïa, però seguia estant obstinadament a mig omplir.
El rei se’n va adonar del miserable i famèlic aspecte del barber. I li va preguntar:
- "Què és el que et passa? Quan el teu sou era menor, semblaves tan feliç i satisfet. I ara que t'he estat doblat el sou, estàs destrossat i abatut. No serà que tens en el teu poder els set pots d'or?".
El barber va quedar estupefacte:
- "Qui us ho ha contat, Majestat?", va preguntar.
El rei va riure.
- "És que és obvi que tens els símptomes de la persona a la qual el fantasma ha ofert els set pots. Una vegada me'ls va oferir a mi i jo li vaig preguntar si l'or podia ser gastat o era únicament per a ser atresorat; i ell es va esfumar sense dir una paraula. Aquell or no podia ser gastat. L'única cosa que ocasiona és el vehement impuls d'amuntegar cada vegada més. Ves i retorna'l al fantasma ara mateix i tornaràs a ser feliç".

La roba que van convidar a una festa

Bryan Patten. Llibre "El Gegant de la Història"

Un home ric i esnob, va preparar un sopar amb menjar exquisit que li va cuinar el seu xef. A aquest home li agradava convidar a gent famosa i interessant. Entre els convidats hi havia un hoste que no havia vist mai. Es deia Djuha i era molt famós per la seva saviesa. En Djuha no estava interessat en activitats mundanes i quan es va presentar a la festa vestit amb la seva roba vella i llardosa que el feia semblar un rodamon, els guardes no el van deixar entrar.

Va tornar cap a casa i va treure de darrera l'armari, ben amagat, l'únic vestit de roba de mudar que tenia. Va tornar altre cop a la festa i aquesta vegada sí que el van deixar entrar. El primer plats que es va servir va ser una sopa. Aleshores... en Djuha se la va abocar per damunt l'abric. El segon plat era de peix i en Djuha el va fer lliscar dins la màniga de la camisa. Els altres convidats intentàven no fer cas d'aquell comportament tan estrany, però quan en Djuha va començar a aixafar maduixes i posar-les dins la vora dels pantalons, van decidir que ja n'hi havia prou.

-Però...es pot saber que està fent, sonat?! -li van esbotzar

-Dóno menjar a la meva roba -va respondre ell-, perquè al cap i a la fí, és a ella a qui han convidat a la festa i no pas a mi.

Diógenes

Anthony de Mello. “El cant de l'ocell”

Estava el filòsof Diógenes sopant llentilles quan el va veure el filòsof Aristipo, que vivia confortablement a força d'adular al rei.
I li va dir Aristipo:
- “Si aprenguessis a ser submís al rei, no hauries de menjar aquestes escombraries de llentilles”.
A que va replicar Diógenes:
- “Si haguessis tu après a menjar llentilles, no hauries d'adular al rei”.

Austeritat
Anthony de Mello. “La pregària de la granota (2º tom)”, p. 85.

Com bon filòsof que era, Sócrates creia que la persona sàvia viuria instintivament de manera frugal. Ell mateix ni tan sols duia sabates; no obstant això, una vegada i una altra cedia a l'encís de la plaça del mercat i solia acudir allí a veure les mercaderies que s'exhibien. Quan un amic li va preguntar la raó, Sócrates li va dir:
- “M'encanta anar allí i descobrir sense quantes coses sóc perfectament feliç”.

L'espiritualitat no consisteix a saber el que vols, sinó a comprendre el que no necessites.

La manera de pensar...

Un deixeble que es lamentava de les seves limitacions, li va dir el mestre:
- Naturalment que ets limitat. Però no t'has adonat que avui pots fer coses que fa quinze anys t'haurien estat impossibles? Què és el que ha canviat?
- Han canviat els meus talents.
- No. Has canviat tu.
- I no és el mateix?
- No. Tu ets el que tu penses que ets. Quan canvia la teva forma de pensar, canvies tu.

Burros, més que burros

Dos burros estaven lligats entre si. A l'un i l'altre costat, a cinc metres aproximadament, el seu amo havia posat dos munts de verda i rica userda. Maldestres, com a burros que eren, apressats per la fam, es van entestar a menjar cadascú del munt que tenien més a prop. Tantes eren les ànsies per menjar, tant l'esforç en llençar cadascú pel seu costat, tanta l'obcecació i la cabussaria i tant el seu egoisme, que es van exhaurir sense provar mos. A punt van estar, cadascú pel seu costat, de tocar amb el seu morro l'herba de davant però no ho van aconseguir. Això va augmentar més el seu patiment, la seva angoixa i el seu esforç inútil.
Van passar així una hora, fins que, extenuats per la fam, el treball i la ràbia, van caure a terra a dos dits (a dos dits tan sols!) de la userda.
Dues vaques que passaven per allí, en meravellosa camaraderia, es van aturar i, amb parsimònia intel•ligent, van liquidar un dels munts i, després, amb idèntica entesa, van acabar amb el segon.

l'eruga i la papallona...

Una petita eruga caminava un dia en direcció al sol. Molt prop del camí es trobava una llagosta.
- "Cap a on et dirigeixes?" - li va preguntar -. Sense deixar de caminar, l'eruga va contestar:
-"Vaig tenir un somni anit: vaig somiar que des de la punta de la gran muntanya jo mirava tota la vall. Em va agradar el que vaig veure en el meu somni i he decidit realitzar-ho". Sorprès, la llagosta va dir mentre el seu amic s'allunyava:
- "Deus estar boja!, com podràs arribar fins aquell lloc?, tu?, una simple eruga? .... una pedra serà una muntanya, un petit toll un mar i qualsevol tronc una barrera infranquejable...". Però el l’orugueta ja estava lluny i no el va escoltar, el seu diminut cos no va deixar de moure's. De sobte es va escoltar la veu d'un escarabat preguntant cap a on es dirigiria amb tanta obstinació. L'eruga va contar una vegada més el seu somni i l'escarabat no va poder suportar el riure, va fer una gran riallada i va dir:
- "Ni jo, amb potes tan grans, intentaria realitzar alguna cosa tan ambiciosa", i es va quedar en el terra tombat del riure mentre l'eruga va continuar el seu camí, havent avançat ja uns quants centímetres.
De la mateixa manera l'aranya, el talp i la granota li van aconsellar al nostre amic desistir: "No ho aconseguiràs mai!" li van dir, però en el seu interior havia un impuls que l’obligava a seguir. Ja esgotada, sense forces i a punt de morir, va decidir parar a descansar i construir amb el seu últim esforç un lloc on passar la nit. "Estaré millor", va ser l'últim que va dir i va morir.
Tots els animals de la vall van anar a mirar les seves restes, aquí estava l'animal més boig del camp, havia construït com la seva tomba un monument a la insensatesa, aquí estava un dur refugi, digne d'un que va morir per voler realitzar un somni irrealitzable. Aquest matí en la que el sol brillava d'una manera especial, tots els animals es van congregar entorn d'allò que s'havia convertit en un advertiment per als atrevits. De sobte van quedar atònits, aquella crosta dura va començar a trencar-se i amb sorpresa van veure uns ulls i unes antenes que no podien ser les de l'eruga que creien morta, a poc a poc, com per a donar-los temps de reposar-se de l'impacte, van anar sortint les belles ales de papallona d'aquell impressionant ésser que tenien al davant, el qual realitzaria el seu somni, el somni pel qual havia viscut, pel qual havia mort i pel qual havia tornat a viure. Tots s'havien equivocat.
L’eruga havia vençut molts obstacles en el seu camí llarg i difícil, no es va deixa vèncer... va ser constant... i els seus somnis es van convertir en realitat.

Empeny la vaca
Autor/a: Desconegut/da

Un mestre samurai passejava per un bosc amb el seu fidel deixeble, quan va veure al lluny un lloc d'aparença pobra, i va decidir fer una breu visita al lloc. Durant la caminada li va comentar a l'aprenent sobre la importància de realitzar visites, conèixer persones i les oportunitats d'aprenentatge que obtenim d'aquestes experiències. Arribant al lloc va constatar la pobresa del lloc, els habitants: una parella i tres fills, la casa de fusta, vestits amb robes brutes i esquinçades, sense calçat. Llavors es va aproximar al senyor, aparentment el pare de família i li va preguntar:
- "En aquest lloc no existeixen possibilitats de treball ni punts de comerç tampoc, com fan vostè i la seva família per a sobreviure aquí?". El senyor amb calma va respondre:
- "Amic meu, nosaltres tenim una vaca que ens dóna diversos litres de llet tots els dies. Una part del producte la venem o ho canviem per altres gèneres alimentosos en la ciutat veïna i amb l'altra part produïm formatge, quallada, etc., per al nostre consum i així és com anem sobrevivint".
El savi va agrair la informació, va contemplar el lloc per un moment, després es va acomiadar i va marxar. Van seguir el seu camí, i una estona després es va tornar cap al seu fidel deixeble i li va ordenar:
- "Busqui la vaca, dugui-la al precipici d'allí davant i empenyi-la al barranc." El jove, espantat, va qüestionar al mestre aquella ordre, doncs la vaca era el mitjà de subsistència d'aquella família. Va percebre el silenci absolut del mestre, va anar a complir l'ordre. Així que va empènyer la vaca pel precipici i la va veure morir.
Aquella escena va quedar gravada en la memòria d'aquell jove durant anys. Un bon dia el jove atabalat per la culpa va resoldre abandonar tot el que havia après i tornar a aquell lloc i contar-li tot a la família, demanar perdó i ajudar-los. Així ho va fer, i a mesura que s'aproximava al lloc veia tot molt bonic, amb arbres florits, tot habitat, amb carro en el garatge d’una gran casa i alguns nens jugant en el jardí. El jove es va sentir trist i desesperat imaginant que aquella humil família hagués de vendre el terreny per a sobreviure, va accelerar el pas i arribant allà, va ser rebut per un senyor molt simpàtic. El jove va preguntar per la família que vivia allí feia uns quatre anys, el senyor va respondre que seguien vivint allí. Espantat el jove va entrar corrent a la casa i va confirmar que era la mateixa família que va visitar feia alguns anys amb el mestre. Va elogiar el lloc i va preguntar al senyor (l'amo de la vaca):
-"Com va fer per a millorar aquest lloc i canviar de vida?". El senyor entusiasmat li va respondre:
- "Nosaltres teníem una vaca que va caure pel precipici i va morir, d'aquí des d'ara ens vam veure en la necessitat de fer altres coses i desenvolupar altres habilitats que no sabíem que teníem, així arribem a l'èxit que els seus ulls albiren ara."
La moralitat samurai ens diu:

"Tots nosaltres tenim una vaca que ens proporciona alguna cosa bàsica per a la nostra supervivència, però que ens duu a la rutina i ens fa aferrissar-nos a ella, i el nostre món es redueix al que la vaca ens brinda.

L'esperança

Una nit molt freda, un grup de mones van pensar que es moririen de fred si no imitaven a una colla d'humans que havien vist i que seien ben juntets al voltant d'un foc de camp. Les mones no sabien com calia fer foc. Tan sols sabien que el foc les mantindria calentones. Una de les mones va dir que ella creia que sabia com es feia el foc i va enviar a la resta de mones a buscar moltes cuques de llum i després les va cobrir amb fulles seques. Les mones es van asseure totes en rotllana i van començar a bufar amb suavitat les cuques de llum... esperaven que en sortissin flames!

Una mona que es creia superior a la resta, seia apartada, tremolant i mofant-se dels esforços que feien les seves companyes. -No es pas així com els humans fan foc!- es burlava d'elles al mateix temps que no parava de tremolar -Ja podeu bufar fins que l'ànima us sigui prou, però mai no us en sortireu!...-

La resta del grup no feien cas d'aquells comentaris i continuaven bufan les fulles seques, concentrades en l'escalforeta que sentirien després que el foc s'hagués encès. La mona que es creia superior no parava de reiure's d'elles, però a mesura que la nit avançava i que el fred calava amb més profunditat, les seves burles se sentien cada cop menys. A l'alba, les mones la van trobar arraulida entremig de dues roques amb gel a la boca i la barba. Havia mort congelada. Les seves compannyes no se n'havien sortit a l'hora de fer foc, però havien sobreviscut, perquè havien tingut una cosa que l'altra no tenia. Va ser això el que les va mantenir vives!

Basada en un a fàbula de Panchatantra.

L'aiguader

Un aiguader de l´India tenia només dues grans cassoles de terra que penjaven en els extrems d´un pal i que portava sobre les espatlles. Una tenia diverses esquerdes per les que s´escapava l´aigua, de manera que al final del camí només en conservaba la meitat, mentre que l´altre era "perfecte" i mantenia el seu contingut. Això passava diàriament.

La cassola sense esquerdes estava molt orgullosa dels seus èxits, doncs se sabia idònia pel fi pel qual havia estat creada. Però la pobre cassola esquerdada estava avergonyida de la seva pròpia imperfecció i de no poder complir correctament la seva tasca. Així que, al cap de dos anys, li va dir a l´aiguador: "Estic avergonyida i em vull disculpar amb tu perquè degut a les meves esquerdes només obtens la meitat del valor que hauries de rebre pel teu treball".

L´aiguader li va contestar: "Quan tornem a casa fixa´t en les flors bellísimes que han crescut al llarg del camí".La cassola ho va fer així. I, certament, va veure moltíssimes flors precioses al llarg de la vereda. Però va continuar sentint-se trista perquè al final només guardava dins seu la meitat de l´aigua del principi.

L´aiguader li va dir aleshores: "T´has adonat que les flors només creixen a la teva banda del camí? Vaig voler treure el cantó positiu de les teves esquerdes, i vaig sembrar llavors de flors. Tots els dies les has regades i durant dos anys jo n´he pogut collir.Si no fossis exactament com ets, amb la teva capacitat i les teves limitacions, no hagués estat possible crear aquesta bellesa!

"Tots som cassoles esquerdades per alguna banda, però sempre existeix la possibilitat d´aprofitar les esquerdes per obtenir bons resultats."

Esperem que us hagi agradat! (proposta dels caps de R/NG)

tornar a la pàgina principal